Patas Arriba
Text publicat en el llibret de 2012 de la falla Arrancapins
Text publicat en el llibret de 2012 de la falla Arrancapins
Ens havien dit una vegada darrer d’un altra que aço era el més just. Que després de la “festa” que ens haviem permés els darrers anys, ara algu havia de respondre. Que ens tocava pagar a nosaltres i ens van furtat tot. Havien començat per augmentar l'IVA, per baixar-nos totes les prestacions d'atur, jubilació, vïuditat. També havien baixat els salaris de gairebé tota la funció pública. Els únics que es van salvar van ser els policies, els militars, i, com no, els diputats i altres alts funcionaris de l'estat. Però no va ser suficient. Van haver de llevar-nos les vacances. Van deixar de prestar ajuda financera a totes les associacions de migrants, de lluita contra el maltractament, de reinserció de ex presos. Durant un temps les persones associades havien cobert les despeses amb els seus estalvis personals, però aquesta font de diners s'havia esgotat ràpidament. També van haver de vendre tot el que tenia l'estat: les grans carreteres, alguns ponts, totes les platges. Fins als parcs naturals tenien ara patrocinadors, amb grans cartells del banc del Santander o del BBVA. Però amb els pocs diners que havien tret d'aquesta liquidació de lo públic, els problemes de l'estat no s'havien solucionat. Portàvem ja mesos amb un govern paral•lel, en mans de banquers i institucions financeres vàries, que anaven preparant lleis, que el govern aplicava aviat, obviant la constitució quan calia… i van ser moltes les vegades.
L'atur s'havia disparat. Més d'un terç de la població activa, com l’anomenen, es trobava sense ingressos segons deien les estadístiques, i portàvem temps sense creure en les dades oficials. Els tripijocs ja no donaven per menjar, perquè poca gent podia pagar. Les carreteres eren tranquil•les, amb molts cotxes aparcats definitivament per falta de combustible i de diners per pagar-ho. De tant en tant passava en tromba la corrua de vehicles d'algun oficial, amb els seus guardaespatlles i les seves llums. La població sortia poc, per por de les patrulles dels vigilants armats autoencarregats de vetllar l'ordre públic al carrer, i a les cases, si calia. Ja m'estava acostumant a la mirada trista de la meva filla major, quan s'aixecava al matí, amb l'esperança d'un desdejuni. El petit plorava de tant en tant, però cada vegada de manera més feble. En quant al meu marit, havia tingut un accident, com diem aquí, quan va decidir cobrar el segur per defunció de la nostra hipoteca…
Em vaig despertar plorant i cridant. La suor xopava tot el meu cos. Em vaig vestir corrent, vaig sortir al carrer, deserta. Els cotxes aparcats, com en el meu malson. Gire a l'esquerra, ningú. Començe a córrer. Arribe a la plaça gran. Ací hi és tota la gent, asseguda en terra o en cadires improvisades amb materials recuperats. Hi haurà prop d’un miler de persones assegudes. Al mig, amb un megàfon, una dona, amb no més de vint anys. M'aprope, per escoltar millor el que està dient.
“…portem diversos mesos ocupant les places i els carrers. Fa quatre mesos, decidim en assemblea dur a terme una auditoria del deute públic, per identificar d'on provenia aquest, que no ha fet més que engrossir exponencialment en els últims anys. Com ja sabem, no ha estat fàcil. Hem estat acampant durant mesos enfront dels edificis del Tresor Públic i d'Hisenda. Després d'un temps acampats, un funcionari va vindre a veure'ns d'amagat per passar-nos una còpia del document que havia permès transformar el deute dels bancs en el nostre deute. Poc a poc, ja eren varis els funcionaris rebels i gairebé teníem tot l'historial d'endeutament del nostre estat. Hem de donar les gràcies a les milers de persones acampades enfront d'aquestos edificis. Persones que van aguantar malgrat els cops de la policia durant les primeres setmanes. Colps que es van aturar quan les forces de l'estat van abandonar la lluita, convençudes d'unir-se a la nostra causa, gràcies a la valenta vaga de sexe que van dur a terme les seves dones.
El treball amb la documentació va ser ardu, vam trigar mesos a analitzar tots els documents, i dues setmanes més a qualificar als 83% del deute públic com il.legitim. I aquest matí, després de dues setmanes de peroladas sota les finestres de tot el govern, els nostres dirigents han comunicat la seva decisió, basada en el nostre anàlisi ; rebutgen eixa part de deute i deixen de pagar-la…”
El clam d'alegria em va ensordir. No vaig poder detindre les llagrimes que brotaven dels meus ulls, però aquesta vegada eren de felicitat.
L'atur s'havia disparat. Més d'un terç de la població activa, com l’anomenen, es trobava sense ingressos segons deien les estadístiques, i portàvem temps sense creure en les dades oficials. Els tripijocs ja no donaven per menjar, perquè poca gent podia pagar. Les carreteres eren tranquil•les, amb molts cotxes aparcats definitivament per falta de combustible i de diners per pagar-ho. De tant en tant passava en tromba la corrua de vehicles d'algun oficial, amb els seus guardaespatlles i les seves llums. La població sortia poc, per por de les patrulles dels vigilants armats autoencarregats de vetllar l'ordre públic al carrer, i a les cases, si calia. Ja m'estava acostumant a la mirada trista de la meva filla major, quan s'aixecava al matí, amb l'esperança d'un desdejuni. El petit plorava de tant en tant, però cada vegada de manera més feble. En quant al meu marit, havia tingut un accident, com diem aquí, quan va decidir cobrar el segur per defunció de la nostra hipoteca…
Em vaig despertar plorant i cridant. La suor xopava tot el meu cos. Em vaig vestir corrent, vaig sortir al carrer, deserta. Els cotxes aparcats, com en el meu malson. Gire a l'esquerra, ningú. Començe a córrer. Arribe a la plaça gran. Ací hi és tota la gent, asseguda en terra o en cadires improvisades amb materials recuperats. Hi haurà prop d’un miler de persones assegudes. Al mig, amb un megàfon, una dona, amb no més de vint anys. M'aprope, per escoltar millor el que està dient.
“…portem diversos mesos ocupant les places i els carrers. Fa quatre mesos, decidim en assemblea dur a terme una auditoria del deute públic, per identificar d'on provenia aquest, que no ha fet més que engrossir exponencialment en els últims anys. Com ja sabem, no ha estat fàcil. Hem estat acampant durant mesos enfront dels edificis del Tresor Públic i d'Hisenda. Després d'un temps acampats, un funcionari va vindre a veure'ns d'amagat per passar-nos una còpia del document que havia permès transformar el deute dels bancs en el nostre deute. Poc a poc, ja eren varis els funcionaris rebels i gairebé teníem tot l'historial d'endeutament del nostre estat. Hem de donar les gràcies a les milers de persones acampades enfront d'aquestos edificis. Persones que van aguantar malgrat els cops de la policia durant les primeres setmanes. Colps que es van aturar quan les forces de l'estat van abandonar la lluita, convençudes d'unir-se a la nostra causa, gràcies a la valenta vaga de sexe que van dur a terme les seves dones.
El treball amb la documentació va ser ardu, vam trigar mesos a analitzar tots els documents, i dues setmanes més a qualificar als 83% del deute públic com il.legitim. I aquest matí, després de dues setmanes de peroladas sota les finestres de tot el govern, els nostres dirigents han comunicat la seva decisió, basada en el nostre anàlisi ; rebutgen eixa part de deute i deixen de pagar-la…”
El clam d'alegria em va ensordir. No vaig poder detindre les llagrimes que brotaven dels meus ulls, però aquesta vegada eren de felicitat.
